• Vicente Garcia

TRES DEESSES DE L’OLIMP, DUES DONES GALLEGUES I UNA ILLA DEL MEDITERRANI

La companyia As Marias ens parla de la seva creació i els seus projectes


En els darrers anys sembla que a les Illes Balears les Arts escèniques estan agafant més força i presència que mai. Malgrat quedi encara molt per fer, la companyia de teatre As Marias és part activa d'aquesta lluita per visibilitzar les arts escèniques. Formada per les actrius Lucía Sánchez Cervera, Joana M. Peralta i Lluki Portas, As Marias es dediquen, d'una banda, a la creació escènica, amb espectacles com Els Bràquets d'Afrodita, l'Acne d'Atena i la Miopia d'Hera o Las 2 en punto, i d'altra banda, a projectes educatius, com ara Antra Escènica o Àgora.




POTSER MOLA: Com va néixer "As Marias"?


Lucía: As Marias va començar perquè un dia ens vàrem trobar per xarxes una foto de les germanes Fandiño en blanc i negre i va ser com "Ui, qui són?". Vàrem llegir la seva biografia, ens va interessar molt i vam trobar que podíem fer un espectacle a partir d'aquesta història tan fascinant d'aquestes dues dones. Fins que un dia va sortir la convocatòria de l'Art Jove d'aquell any (2016). Ens vàrem presentar sense cap esperança ni fe ni res, amb un quart d'hora d'espectacle. Al final vàrem guanyar i com a part del premi ens programaren a FiraB amb l'espectacle ja sencer. Des d'aquell moment va començar As Marias com a projecte. Després, a na Joana li va agradar aquest espectacle, li va interessar i ens va dir que a ella li faria ganes fer la distribució. Així va incorporar-se a la companyia i des de llavors estam les 3 juntes.


P.M: Per tant, el nom de la companyia és un homenatge a la primera peça que va originar tot.


Lucía: Sí. A més, a aquestes dues dones els tenim molt d'amor sense haver-les conegut mai. Les estimam i admiram. Són un referent de moltes coses. Així que, per què no seguir amb aquest nom?

"Las dos en Punto" foto de Toni Amengual @lodgart

P.M: Com va ser per vosaltres el moment “Som una companyia”?


Lucía: Jo crec que va començar en moure la peça i veure que necessitàvem moltes coses per dur-la endavant, a l'àmbit burocràtic i quant a què som. Aquí va ser com "escolta, tenim una companyia". Va començar un amor infinit entre les tres...


Joana: Jo crec que la clau és aquesta. No hi ha hagut un moment de seure i dir "som una companyia", no ha passat mai. Era impossible no fer una companyia. Perquè juntes som això i era impossible que no passés.


Lluki: En el moment que dius "som una companyia consolidada" et compromets amb tot el que això implica. És com una criatura que sempre està allà i ocupa el teu espai mental.


Lucía: Som una tripareja.


P.M: I és casualitat que aquesta "tripareja" estigui integrada per tres dones?


Lucía: Al final som energies que ens hem ajuntat d'aquesta manera. És com quan ens demanen si només volem tractar temes feministes. Parlam des de la nostra veritat, des de la nostra realitat com dones que som i a partir d'aquí cream.


P.M: Podríem dir que és inevitable parlar d'això però que no és el principal propòsit.


Joana: No, per res. El principal propòsit és ser coherents amb allò que pensam, deim i feim. És encarnar el que volem dir. Només que el que volem dir són moltes coses i queden tenyides de qui som.


P.M: A la pàgina web afirmau de que tots els vostres espectacles tenen un rerefons reivindicatiu.


Joana: Sí, però és com una cosa de “és que me fa ganes xerrar d’això”.


Lluki: Jo pens que surt de la ràbia. Perquè moltes vegades és com "jo vull parlar d'això". Però és quan surt la ràbia que és honest, t'enfades i et posa en un lloc...



Parlam des de la nostra veritat, des de la nostra realitat com dones que som i a partir d'aquí cream.

Joana: Més que ràbia jo parlaria d'allò que em mou per dedins, que pot ser ràbia o pot ser allò que ara em fa més feliç en el món. També molta intuïció. Després apareix el perquè. I ve i després tot té sentit. Però hi ha un tema d'intuïció del que ens fiam molt. Crec que ens ha passat també a la dramatúrgia; tenir la forma clara i el contingut no tan clar. A més, nosaltres no concebem els espectacles buits. "Hem dit el que volíem dir?" Per això ho revisam.


Lucía: Això ho tenim clar. Per exemple, a Els Bràquets d'Afrodita ens ha passat. Així com està ara no és el que nosaltres volem dir exactament. Per tant, tornam a fer feina.


P.M: Parlant de Bràquets, el fet de no tenir el resultat que vosaltres volíeu us va generar frustració? Com ho vàreu modificar perquè fos profitós?


Joana: Jo crec que frustració no és la paraula, o sigui, nosaltres abans d'estrenar ja sabíem que no era el que nosaltres volíem fer. Hi havia un temps a complir, una energia a gestionar, uns projectes que tancar. Teníem dues opcions: seguir investigant i no aturar d'obrir possibilitats. O tancar-ho perquè tengués qualque forma, la gent ho entengués i no fos pitjor. No és feina debades, per res. Però és com un procés d'assajos encara. I férem una tria sobre una cosa que nosaltres ja sabíem que passaria.


Lluki: A més, no hem d'oblidar tot el que ens ha duit. Gràcies que Bràquets no ha estat el que volíem, varen néixer moltes altres coses. Ha nascut Antra Escènica, hem creat l'Àgora. Totes les coses que ara nodreixen el nostre projecte han nascut allà.


"Els Bràquets d’Afrodita, l’Acne d’Atena i la Miopia d’Hera - Episodi III -" foto Xavier Aramburu @aramburu.foto

P.M: Però que bé tenir l'oportunitat de mostrar una cosa que vosaltres sabíeu que no és el que volíeu però que en mostrar-ho teniu un material físic per continuar treballant, no?


Joana: Aquí entra el tema de la poca pressió que ens hem posat nosaltres mateixes d'estrenar a una sala com és la sala petita del Teatre Principal. En realitat és un espai de prova que ens ha vengut així perquè d'altra manera encara podríem estar provant coses al C.I.N.E.


Lluki: Per a mi, hi ha un problema de base que tenim aquí a Mallorca. L'únic lloc que tenim d'exhibició és el Teatre Principal i ens resulta molt violent per estrenar. Hem de començar a pensar que si no tenim llocs de creació que siguin/constitueixin espais de residència on existeix l'errada i no només el producte, mai arribarem enlloc.


Joana: O cicles que t'ajudin un poc. És com que de sobte estàs amollant els lleons.


Lluki: No hi ha cap classe de comprensió. És com quan fan una crítica d'un "Working Progress" com si fos un espectacle ja tancat. La gent no entén que hi ha diferents fases i el que veus és un procés de creació. Falta molta pedagogia en aquest sentit. No pot ser que vagis a fer un "Working Progress" i et caigui una crítica com si fos un espectacle acabat i això, em sap greu, no és cap altra cosa que provincianisme mallorquí.


Joana: Jo crec que som una generació que ens adonam d'això perquè hem sortit, hem entrat en contacte amb altra gent, que prova. I veiem que per tot funciona d'aquesta manera.


Lluki: Jo veig que aquí també hi ha un tema més: la creació no és una prioritat. Crec que amb As Marias ho reivindicam i volem que es reconegui la gran feina que hi ha darrere i també "mimar" els companys que fan creació. O ets un motivat o penses "ara jo he de fer això quan un text pot funcionar igual i em donaran més suport".



P.M: El que està clar és que estau creant un referent.


Lucía: És que a nosaltres ens han nodrit tant... És com el que dèiem abans: "el teatre és comunitat". Però és comunitat de veres? O és comunitat de "jo present una cosa i tu em mires"? Perquè al final la comunitat és una altra cosa, no? I aquesta idea nostra d'ajuntar-mos i crear espais on dialogar i enriquir-nos junts, on siguin benvinguts. Això potser és el que més ens representa o com a mínim ens estira molt.


Hem de començar a pensar que si no tenim llocs de creació que constitueixin espais de residència on existeix l'errada i no només el producte, mai arribarem enlloc.

P.M: El millor exemple és Antra Escènica. Podríeu explicar què és i com va néixer?


Joana: Antra Escènica és una plataforma per tota aquella gent que acaba de graduar-se en Art Dramàtic o es troba en el darrer curs de la carrera. La funció de la plataforma és permetre que puguin entrar en contacte amb companyies ja professionals a través de seguiments d'assajos, conferències, sessions pràctiques i intensius sobre temes diversos i relacionats amb les Arts Escèniques com, per exemple, "Producció i gestió cultural" o "Creació escènica".


Lucía: A nosaltres ens hauria encantat estar a l'escola d'Art Dramàtic i poder fer això. Que ens haguessin duit a un procés de creació i ens haguessin dit "avui veureu això i després podeu xerrar". Només això.


Joana: El projecte va sorgir fent el dossier per Els Bràquets d'Afrodita; Mentre ho redactavem se'ns va ocórrer la idea de complementar-ho amb un Antra i amb un Àgora, és a dir, de manera paral·lela a les nostres produccions, crear un espai obert de reflexió on rebem una informació d'un costat que nosaltres passam després a un grup determinant de gent. La idea és transmetre tot el que sabem i si ens quedam curtes, contractar a una persona que ens ensenyi a tots.I així neix Antra Escènica, d'un matx amb nosaltres mateixes molt fort. Aquest projecte s'escriu tot sol, perquè així com creim nosaltres hi ha molta gent que hi creu. N'hi ha molta que no, però n'hi ha tanta que sí.


Sessió d'Antra Escènica amb "Hexe" de Concha Vidal foto Luca Rocchi @nuovatecnica

Lluki: Per exemple, aquest estiu la plataforma ha funcionat amb les residències artístiques del C.I.N.E de Sineu. Durant el període de residència de les companyies professionals, Antra Escènica era convocada i se'ls convidava a fer diferents activitats proposades per la companyia.


Joana: Per tot això és molt fàcil de connectar. Només hem de trobar la millor manera per aconseguir que aquest projecte continuï endavant. També hem de dir que estam molt agraïdes d'aquest grup que ens ha perseguit des del principi. I hem pogut provar tot el que hem volgut.


P.M: En què us agradaria que es convertís això a llarg termini?


Joana: Això a llarg termini ens encantaria que fossin unes pràctiques reglades. Que les pràctiques de Mallorca fossin unes pràctiques reals perquè ara mateix no existeixen aquí. Mentre no hi hagi, hi ha això. Ens agradaria que l'enllaç fos real.


P.M: I L’Àgora?


Lucía: Sí, Àgora va sortir també amb la creació de Bràquets i va sorgir de la idea de "Escolta nosaltres no sabem tant de TV del 90 com ens agradaria ni de mitologia grega. Hi ha gent que podria saber-ne més i ens podria ajudar". Vàrem fer stories a Instagram per reunir persones que poguessin estar interessades a contar-nos el que sabien i, a canvi, els convidàvem a una copa de vi. Gent que potser no té una relació directa amb el món artístic deia coses molt interessants i útils. Coses que mai vàrem pensar que podríem introduir. Quasi sense adonar-nos s'ha creat un grup amb un nucli fix que es va complementant amb gent experta en diferents matèries segons el tema tractat. Això va començar amb Bràquets però també ho vàrem fer al C.I.N.E de Sineu. Per exemple, na Concha Vidal va demanar fer una sessió per parlar de bruixes i va ser tot un èxit.


Perquè així com creim nosaltres hi ha molta gent que hi creu. N'hi ha molta que no. Però n'hi ha tanta que sí.


P.M: I així de manera global i per tancar amb què estau "As Marias"?


Lucía: Així com a global, Antra i Àgora. I després, seure'ns i refer la tercera part de Bràquets. I, una vegada que estiguem contentes amb això, fer la segona. Bé, la trilogia sencera.



Si voleu veure el seu treball, aquest cap de setmana teniu l'oportunitat al Teatre Mar i Terra amb el seu espectacle Las 2 en Punto. Dies 6, 7 i 8 de Novembre.




62 vistas1 comentario
  • Facebook
  • Twitter
  • Instagram

©2020 per Las Primas de Bárbara