• Vicente Garcia

Mecenatge Contemporani


Fa aproximadament una setmana (el 27 de Març) va tenir lloc el dia mundial del teatre. Durant aquest dia som molts, especialment els que ens dedicam al sector, que ens encarregam de fer saber que el teatre continua viu, que les arts escèniques són importants, que són necessàries. No obstant això, després de cada celebració anual ve la mateixa sensació d'inutilitat, de sentir que els nostres esforços no serveixen per a res. Any rere any se'ns recorda, que sí, que el teatre és necessari i no el posem en dubte, però també se'ns recorda que la nostra precarietat no sembla canviar o si ho fa, no és per a millor. Fins i tot havent passat una pandèmia en la qual s'ha manifestat obertament la necessitat de l'art, encara hem de demostrar o justificar la validesa del nostre treball. El sector cultural al nostre país es troba en clar desavantatge al d'altres països.

Dins d'aquesta lectura pessimista del sector escènic, trobam el que semblen petits oasis anomenats Residències artístiques. Què són i per a què serveixen? Per què són tan populars en aquest moment?

Les residències artístiques són oportunitats que es brinden a artistes per a treballar en projectes, desenvolupar noves idees i explorar la seva pràctica en un entorn allunyat de les distraccions de la vida quotidiana. Aquest temps i espai assignat és excel·lent per a produir treballs i enfocar-se en el creixement personal i professional, però també pot ser important per a donar forma a la teva carrera. Algunes de les residències més prestigioses només seleccionen a un grapat de sol·licitants, per la qual cosa tenir experiència treballant amb una organització en particular pot augmentar la teva reputació com a artista. Les residències són dispars, van des de la sola concessió d'un espai equipat amb el material necessari per a desenvolupar el seu treball a una experiència completa on s'arriba a viure en el mateix lloc entrant així en contacte amb altres artistes. Normalment es divideixen segons la disciplina, el temps de durada, localització i finançament.


Residència Artística "Rent me Bitch" al Teatre del Mar

Encara que el seu origen es remunta a la idea d'acadèmia - la primera residència per a artistes a Europa es va produir en el segle XVII - avui aquests espais s'han convertit en laboratoris. A nivell nacional, són tot un referent, espais com el Centre de Producció d'Arts Visuals Hangar (Barcelona), Konvent (Barcelona), Escorxador (Madrid) o La casa Velazquez (Madrid).

En l'àmbit escènic aquest model de "mecenatge contemporani" ha trigat a arribar, però sembla estar en creixement en els últims anys. A les Illes Balears són diversos els teatres que ara inclouen un programa de residències. No obstant això, no va ser fins que el C.I.N.E. de Sineu ho va introduir per primera vegada que no es plantejava com una opció interessant a les illes. Sens dubte, la possibilitat de disposar d'espais com el Teatre de la Mar o el Teatre Sans durant un temps limitat està creant un impacte en el sector, sobretot entre les companyies més novelles que troben l'accés a models com les coproduccions o subvencions més limitat. L'oferta cultural és cada vegada major i més variada.


Ara bé, no és or tot el que lluu i aquest model també presenta més d'un problema. Com és una alternativa que fins ara no era molt comuna en el nostre territori, és cert que no existeixen grans referents als quals mirar i imitar. Encara ens trobam en aquest moment en el qual necessitam una mica de temps per a poder veure les coses amb perspectiva. El que sí ja es pot observar és que una de les parts més importants a tenir en compte d'una residència artística és el context que les envolta, ja que aquestes no sols es tracten de disposar d'un espai d'assaig (que s'agraeix) sinó d'una sèrie d'elements com per exemple un acompanyament/assessoria artística, la comunicació amb altres projectes, activitats complementàries, etc. És a dir, les residències neixen d'una voluntat artística concreta que va més enllà, requereix cura i en cap moment busca la producció massiva, entre altres coses, perquè la seva última finalitat no és l'exhibició ni substituir la programació habitual.


Les meves paraules no són un atac als diferents teatres i espais que estan intentant renovar-se amb aquests nous models sinó una invitació a no quedar-se amb la part més anecdòtica d'aquests. A aturar-se un moment i analitzar què està succeint. A repensar tot allò positiu que pot aportar al teixit de la dramatúrgia balear.


38 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo