• aferrersu86

Ja toca parlar sobre "de què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda"

Autor: Joan Yago

Direcció: Israel solà

Actors i actrius: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mònica López, Marc Rius i Júlia Truyol.

Producció: Teatre Nacional de Catalunya

Vist a: Sala petitat del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Barcelona 03/04/2021

Actualment: de gira per diferents teatres de Catalunya

Mentre estic redactant aquest article, em dirigesc a l’aeroport per agafar un avió cap a Palma per rodar una campanya del govern Balear per a la nova llei dels envasos d’un sol ús i em deman si no és contradictori agafar un avió que comtaminarà per poder rodar aquesta campanya. I és que el canvi climàtic és un fet, l’emissió de gasos és exageradament elevada i el plàstic ha arribat fins als oceans intoxicant animals marins i, de rebot, intoxicant-nos a nosaltres com a consumidors de peix. De què parlem mentre no parelm de tota aquesta merda és una obra que reflexiona sobre tots aquests problemes, de quina manera ens hi posicionam i si realment els estam afrontant.

Es tracta d’una obra original de la companyia la Calòrica i produïda pel Teatre Nacional de Catalunya. La meva entrada era la darrera localitat lliure que quedava, cosa que diu molt sobre l’espectacle. Seguiran fent gira per diferents poblacions de Catalunya, entre elles la meva Terrassa natal.


Començaré per dir-vos que us quedeu amb aquests tres elements: el vàter, l'ampolla de plàstic i la gamba. Amb el primer que ens trobam quan entram a la sala petita del TNC és amb un escenari pràcticament buit; només hi ha una tassa de vàter i una espècie de faristol per a donar conferències amb una ampolla de plàstic d’aigua. El vàter és on tiram la merda per desfer-nos d’ella i oblidar-nos-en i l’ampolla de plàstic com a definició d’aquesta societat de consum inconscient que crea residus sense parar, per després només apartar la merda i fer com si no hi fos. Pel que fa la gamba, si ho voleu entendre, l'haureu d'anar a veure.


© May Zircus / TNC
"De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda" © May Zircus / TNC


L’obra se serveix de dues trames per abordar el tema principal: ens estam carregant el planeta sense miraments i no feim res per evitar-ho. La primera d’elles és la història de la pròpia companyia, la Calòrica, enmig d’un problema amb el local que tenen llogat per assajar. El Vàter que tenen només fa que escopir la merda que baixa de la resta de veïns que viuen a l’edifici i aquest problema està causant un desplaçament dels fonaments de l’edifici. Paral·lelament na Mònica López, actriu d’origen canari però afincada a Catalunya des de fa molts anys, és la protagonista de l’altra trama. El joc està molt ben trobat, ja que és l’única membre externa de la companyia i interpreta el personatge principal de la trama paral·lela a la de la Calòrica. De fet és l’única actriu que manté el mateix personatge durant tota l’obra. Ella representa tota la controvèrsia que hi ha sobre el canvi climàtic, els interessos econòmics que hi ha darrere o el negacionsime de que això estigui passant realment, mentre que ells representen el dia a dia, les vides anònimes dels veïns, però que pateixen inevitablement l’efecte d’aquest problema d’una envergadura global i del que preferim apartar la mirada.


Una obra plena de metàfores sobre l’emergència climàtica que estam vivint i de l’actitud que prenem al respecte. Cada dia generam residus i contaminació, i cada dia hi hauríem de pensar. Però passar a l’acció no és còmode. I llavors com afrontar el problema si en realitat el nostra dia a dia no canvia? De la mateixa manera que els veïns de la Calòrica, no volen solucionar allò que està passant sota casa seva i prefereixen parlar de papereres i els folletons de publicitat, la humanitat no vol afrontar que el planeta on vivim s’ensorra i que un dia viure-hi serà inviable. I és que tots nosaltres en som els “veïns” de qualque manera i tot i així seguim fent com si no passàs res.


"De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda" © May Zircus / TNC

I el vàter allà al mig, present durant tota l’obra, és l’element encarregat de recordar-nos-ho. Sempre a allà, amenaçant amb escupir tota la merda que hi hem anat tirant, de tornar-nos tot el que li hem donat, encara que ell no ens ho ha demanat. Ho hem tirat per allà creient que ens en desempallegueríem perquè crèiem que deixant-ho de mirar, ja no exisitiria. La realitat és que segueix allà, amenaçant.


Tot això i més ho trobam en aquesta obra coral interpretada per sis actrius i actors provinents de tot el territori de parla catalana. Jugant amb la fina línia que separa la realitat i ficció, els membres de la Calòrica passen per una multitud de personatges. A vegades s’interpreten a ells mateixos, d’altres s’intercanvien el rol de gènere fent que les actrius interpretin personatges masculins i els actors personatges femenins, o fins i tot hi ha vegades que els actors quan fan d'ells mateixos, es donen la rèplica des del personatge amb el que estan parlant. La manera de relacionar-se amb el públic va saltant entre el teatre convencional i el trencament de la quarta paret, o bé directament simulant que el públic forma part de l’escena que estant fent. Canvis d’escenografia ràpids i eficients, ús de projeccions i d’altres recursos que fan que l’obra sigui molt dinàmica sense que decaigui en cap moment. Una peça de rellotgeria quadrada al milímetre que ens farà reflexionar al mateix temps que ens fa esclatar de riure. Perquè sobretot és una obra que ens recorda que ens falta la consciència de que nosaltres formem part del planeta, no som només uns habitants, amfitrions o hostes, cèl·lules o òrgans de l’organisme, feis la metàfora que volgueu, però no n’estam separats, sinó al contari, però sembla ser que hem decidit que els problemes que té no van amb nosaltres.


Potser haurien de ser les empreses qui deixin de produir? Si el consumidor no pot consumir el producte contaminant perquè aquest no existeix, ja no és un començament a la solució del problema? Mentre això no passi, què podem fer nosaltres? Si el criteri per afrontar el problema és únicament econòmic, llavors malament anam. I és que sembla que fins i tot tant el canvi climàtic com l’ecologisme s’ha convertit en un negoci. És que no només hem podrit el planeta, ens hem podrit a nosalters mateixos perpetuant un sistema que no veu més enllà dels valors econòmics, i tot allò que no es pugui traduir a aquest valors, no existeix. Però tota aquesta merda de la que no parlem no val res i sí que existeix.

33 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo