• aferrersu86

Enèrgica, trepidant, A.K.A, un remolí emocional de la mà de Lluís Febrer


Autor: Daniel J. Meyer

Direcció: Montse Rodríguez Clusella

Actor: Lluís Febrer

Producció Flyhard Produccions/Sala Flyhard


Vist a: la sala Villarroel de Barcelona 20/02/2021

Actualment: la sala Villarroel de Barcelona els caps de setmana en sessió matinal prorrogada de moment fins els 21 de març del 2021


A.K.A. és una obra que ens parla de qui som, com som i de com ens fan ser. De les creences sobre un mateix, que no sempre són certes, però en les que fundam la nostra persona, la nostra identitat com a allò que ens defineix. Escrita per Daniel J. Meyer, dirigida per Montse Rodríguez Clusella, aquesta obra ha rebut diversos premis com el del Teatre Barcelona 2018 (al text teatral, obra petit format; i direcció), Butaca 2018 (al millor text, actor protagonista, direcció i obra de petit format), Crítica 2018 (a l’actor revelació) i MAX 2018 (a autoria novell i a actor protagonista).


Interpretada anteriorment per Albert Salazar i actualment pel menorquí Lluís Febrer a la sala Villarroel de Barcelona, ens conta tot això a través de la història de’n Carlos, un jove adoptat. D’origen estranger, a més a més de “xarnego” (l'equivalent a “Foraster” a Catalunya) el seu cas ens planteja la pregunta de qui som en realitat i fins a quin punt tenim control sobre aquest personatge que interpretam i que som nosaltres mateixos. De fet el títol de l'obra és l'acrònim de l'expressió en anglès also known as i que literalment significa també conegut com a i que serveix per referir-se a com ens anomenen els altres o malnom que ens donen.

Pensada per un sol actor en escena encarnant un únic personatge, l’obra parteix d’una època molt concreta de la vida de’n Carlos: l’adolescència. Ja només amb aquesta premisa ens podem imaginar com pot ser el seu dia a dia, tenyit dels respectius conflictes amb la resta del món que suposa tal període. Es tracta d’un retrat molt ben construït d’un adolescent, vestit amb la seva desuadora com a segona pell, que ens mostra la seva rutina amb els seus problemes, per una banda, però també el seu costat amable, divertit i rebel. Veim com és el seu dia a dia i la relació que té amb la família, amb els amics, o amb els companys de la teràpia a la que va periòdicament per obligació de la seva mare, entre d'altres coses. Una obra capaç tant de fer-nos riure com plorar i que ens fa entrar en aquesta vida estable i quasi típica d’un jove en l'actualitat. Durant l'estona que dura veim una evolució del personatge molt ben conduïda i que el fa avançar en aquest descobrir-se a si mateix a través del que passa en la història i com això l’afecta.



I és que l’adolescència ja és en si un període en el que construïm la nostra identitat. En plena efervescència hormonal i poda neuronal (els canvis que es donen en el cervell en aquest moment de les nostres vides són enormes i de vital importància), canvia tant el cos com la ment, és el moment on provam coses per, així, anar-nos definint i construir la nostra identitat. Però la construïm nosaltres o ens la consturiexen? L’obra és una reflexió sobre aquest constructe identitari en un context actual on les relacions tant personals com amoroses es difonen enmig de les xarxes socials i les conseqüències que se'n desprenen i que afecten la nostra vida. Justament el primer que fa en Carlos en arribar a casa és posar-se a xatejar amb el telèfon mòbil. Un reflex d’aquestes generacions que han crescut amb una pantalla (o vàries) al costat i com es relacionen a diferents nivells a través d’elles amb el món i els seus iguals: des de l’oci a l’amistat, passant per les aplicacions per lligar i com l’amor pot aparèixer a través d’una connexió inalàmbrica com a únic suport, tot passa pel sedàs de la interonactabilitat que ens proporcionen les noves tecnologies i ho presenta com a un fet natural. L'obra representa molt bé aquest món en el que han crescut aquests joves com en Carlos, en el que es mouen i que, si ja és confós de per si per la seva immensitat, imaginau-vos en plena adolescència.


Però no només és un mer retrat de l’adolescència, sinó que també s’hi entreveu la reivindicació de l’adolescent com a persona, com a qualcú amb veu pròpia, igual de vàlida, amb una visió del món potser naïf en alguns casos, però menys contaminada moltes vegades. Perquè, som realment sempre nosaltres els que volem encaixar o són els altres els que ens volen fer encaixar en els seus esquemes? Encaixar és una opció personal o una obligació social? Fins a quin punt les conseqüències dels nostres actes són completament nostres quan no podem abarcar el complex món que ens envolta? Totes aquestes i altres preguntes sumat a un gir inesperat de la història i barrejat amb l'amor, deseperació, desig i una reflexió sobre com a vegades aquella persona que som per als altres escapa al nostre control, practicament l’obra no ens deixa espai a la pausa com a espectadors, encara que sense agoviar.

Tot això és possible pel treball conjunt d’un únic actor sol en escena, responsable del viatge que ens fa fer com a espectadors, juntament amb l’ús de la il·luminació que ens marca els diferents espais, tant els reals per els que representa que es mou el personatge, com aquells emocionals. La disposició espaial de l'escenari està pensat per fer-se amb el públic a dues bandes amb molts pocs elements escenogràfics, cosa que permet a l’actor desplaçar-se lliurement i explotar les seves capacitats de moviment a través de coreografies. A més a més d’una gran interpretació, ens deleita amb balls de brake dance i alguna que altre pirueta per ajudar-nos a veure la intensitat emocional de'n Carlos, un personatge en plena adolescència i per tant en plena ebullició d'aquests sentiments. És una obra amb pura energia i Lluís Febrer ens l'entrega tota en cada moment per contar la història d'aquest jove.


Encara que dins de la història hi trobam altres personatges, com a espectadors no els veiem mai de forma directe. Gràcies a un text que viatge entre la narració i el diàleg, en Carlos ens parla d’ells, però també parla amb ells dirigint-s'hi directament. Moltes vegades aquests personatges són situats en el públic, creant aquella mescla de trencament amb la quarta paret, però sense que ho sigui realment. Més que ser l’actor qui irromp en l'espai del públic, el que fa és fer partícep a part del públic donant-li la identitat del o dels personatges amb els que interactua, absorvint-lo dins de l’escena per representar-los amb i així completar la història


Com ja hem apuntat, l’espectacle també està carregart de música i moviment. L’ús de la primera no serveix simplement com a banda sonora per acompanyar, sinó que esdevé mitjà d’expressió del personatge que, combinada amb els moviments de’n Lluís Febrer en escena, ens transporta a muntanya russa de sentiments i emocions pròpies de l’edat de'n Carlos i ens ajuda a comprendre allò que li està passant en cada moment; des de l’eufòria a la tristesa, passant per la ràbia i l’alegria o frustració, ajudant-nos a connectar encara més amb l’emoció del personatge a un altre nivell que només amb la paraula no seria possible, però que gràcies al llenguatge de les arts escèniques hi podem arribar de veritat.


Una obra molt dinàmica amb molts canvis tant en la història com en el personatge, amb una gran actuació, un ritme trepidant en alguns moments que no decau, amb canvis d’escena en un segon gràcies a una molt bona tècnica actoral sincronitzada amb els elements tècnics. Una peça totalment recomanable que ens farà viatjar com a espectadors durant l’hora i quart que dura. La prova és que al final de l’obra tot el públic va acabar dret aplaudint, ja que un en té la necessitat de fer-ho de veres. Com a espectador sempre tenc una certa reticència en aquest moment, ja que moltes vegades el públic es posa dret de forma automàtica, però us puc assegurar que no és el cas d’A.K.A. Si teniu l'oportunitat d'anar-hi en una escapada a Barcelona, us recoman que aprofiteu per veure-la, però des de la revista esperam i desitjam que qualcú es decideixi a tornar-la a dur a les Illes i que poguem veure-hi al gran treball realitzat per aquest menorquí que de ben segur no us deixarà indiferents.


90 vistas4 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo