• albaaflor

Celebram o qüestionam?

Demà és el Dia Mundial del Teatre i avui em toca escriure per a Potser Mola. Vaja! Sembla que el tema no serà una sorpresa… Cada any, quan s’acosta dia 27 de març, em deman qui serà la persona encarregada d’escriure el manifest o missatge oficial i sobretot què dirà. Sí, sobretot què hi escriurà. Crec que és una gran responsabilitat aquesta tasca: haver d’escriure un manifest que les persones d’arreu del món que es dediquen a les arts escèniques i en aquest dia concret, al teatre, puguin utilitzar com a reivindicació o visibilització i es puguin sentir reflectides en aquest missatge global que prové d’una persona que ofereix la seva mirada, passió i pensament entorn a la seva professió. De l’individu a la col·lectivitat, i una col·lectivitat que pot arribar a allunyar-se molt de la realitat de la persona emissora. No, no crec que sigui senzill.


Enguany, i reconec que era totalment la meva expectativa, esperava que el missatge del dia de demà anés en la línia de l’any que hem sobreviscut. De sobte, m’arriba el manifest i tenc la sensació que es pot resumir en dos copets a l’esquena. La mateixa sensació que em va produir veure l’esperada roda de premsa del nostre il·lustre ministre de Cultura, el senyor José Manuel Rodríguez Uribes, quan després de quasi dos mesos d’aturada absoluta i amb el 95% dels artistes llepant pedres, només se li va ocórrer dir: “Primero va la vida y luego el cine”. Perdó, no, la mateixa sensació no. Amb el ministre em vaig enfadar, entristir, indignar i frustrar molt i amb Helen… decepció és la paraula.



Missatge del Dia Mundial del Teatre - 27 de març de 2021, escrit per Helen Mirren (el Regne Unit)


Aquesta època ha estat molt difícil per a les arts escèniques i per molts artistes, tècnics/tècniques, artesans i artesanes que han patit en una professió que abans ja estava carregada d'inseguretats.


Pot ser que aquesta inseguretat constant els ha fet més capaços de sobreviure a la pandèmia amb enginy i coratge.


En aquestes noves circumstàncies la seva imaginació s'ha pogut traduir en noves formes de comunicació creatives, divertides i emotives.


Per descomptat, en gran manera, gràcies a internet.


Els éssers humans s'han contat històries els uns als altres des que són en aquest planeta


La meravellosa cultura del teatre viurà mentre siguem aquí.


L'instint creatiu d'escriptors/escriptores, dissenyadors/dissenyadores, ballarins/ballarines, cantants, actors/actrius, músics i dels directors/directores, no s'apagarà mai i en un futur molt proper ressorgirà amb una energia nova i un nou enteniment del món que compartim.


Ja fris!



A part de la decepció, que no negaré que pugui estar directament relacionada amb les meves expectatives, m’ha generat preguntes. Mirren, des del seu punt de vista, vull pensar que és conscient de la precarietat laboral que suposa el món de la cultura o així ho demostrava en una entrevista per a l’agència de notícies britànica Press Association on, entre moltes coses, va dir “quan aquests salaris no arriben, com ha ocorregut en l’últim any, és molt, molt, molt problemàtic i estic segura que molts d’ells estan en perill de perdre casa seva”. Com és que amb el missatge t’has banyat tan poc? Per què no has utilitzat la teva experiència, la visibilitat, el teu recorregut? Per què no has utilitzat la teva veu per oferir-la als que, per molt que cridem, ens costa ser escoltats? Com és que has optat per ser tan políticament correcte?


Una cosa que deu ser certa és que Helen Mirren i jo no hem viscut la pandèmia de la mateixa manera. Per les circumstàncies que siguin, que evidentment són moltes. Darrerament, persones a qui m’agrada escoltar m’han dit que per als canvis també és necessària la paciència, que tot acaba trobant el seu lloc. Enguany la cultura ha estat declarada un bé essencial i això ha estat gràcies a totes les persones que treballam la i per a la cultura. Segurament jo tenc una reflexió pendent amb la paciència en certs àmbits de la meva vida però, en aquest cas, el dia Mundial del Teatre i després d’aquest any que hem passat, no puc evitar que em venguin unes ganes immenses d’activar tot el que estigui al meu abast perquè la cultura, a part de ser considerada un bé essencial, també pugui ser tractada com a tal.


Vaig amb metro a la feina, un metro ple de persones amb una humanitat amagada, sense boca i sense contacte. Llegesc a A. Artaud: “Poden cremar la biblioteca d'Alexandria. Per damunt i fora dels papirs hi ha forces; ens llevaran per algun temps la facultat de trobar una altra vegada aquestes forces, però no suprimiran la seva energia. I convé que les facilitats massa grans desapareguin i que les formes caiguin en l'oblit; la cultura sense espai ni temps, limitada només per la nostra capacitat nerviosa, reapareixerà amb energia acrescuda. I està bé que de tant en tant es produeixin cataclismes que ens incitin a tornar a la naturalesa, és a dir, a retrobar la vida.”


EVIDENTMENT

- que va ser dur sentir un abandonament exagerat per part dels polítics que, una vegada més, ens van demostrar que la cultura no els preocupa, que no la comprenen i tampoc la gaudeixen.


- que nosaltres tornarem als escenaris i, de fet, estam tornant, sigui perquè podem o perquè el Govern no té diners per tenir gent sense treballar.


- que els artistes hem hagut de trobar altres alternatives i maneres diferents de contar les històries, que el personal tècnic potser s’ha d’especialitzar en zoom i programes en streaming, que els acomodadors i acomodadores hauran d’ampliar el seu repertori d’indicacions per donar-les a dos metres de distància, que els crítics i crítiques teatrals hauran d’intuir les emocions i reaccions amagades per la mascareta del públic, etc.


- que en qualque moment (i aquí sí que he de tirar de paciència) hi haurà un canvi de paradigma cultural. En aquest cas, el teatre també s’ha de desprendre de moltes característiques enquistades que fan olor de ranci com molts de comportaments inadmissibles i reiterats dins les institucions de les arts escèniques i dins la indústria del món de l’espectacle, els canons, l’aplicació de metodologies actorals pedagògicament qüestionables, l’ego com a eina de control i poder o els funcionaments hermètics i inaccessibles.


El dia Mundial del Teatre no només hem de voler ser compresos pels polítics o per la resta del món que no es dedica a la cultura sinó que també és un bon moment per mirar dins la nostra guixa, problematitzar, qüestionar i revisar les entranyes del que anomenam teatre. Perquè per molta mascareta que haguem de dur i els dos metres de distància que haguem de respectar una cosa és clara i es que la necessitat de relació que tenim, com a éssers socials que som, no ha canviat; bé, canviat segurament sí però, no ha minvat. Això, ho ha demostrat el públic que tot i els problemes i les pors sobre l’aforament no ha deixat de venir a les sales, de comprar entrades i de compartir el fet teatral amb la comunitat. És per això que consider que hem de poder oferir, com a col·lectiu, la millor versió de la nostra professió, del que feim i volem fer, del que estimam, del que ens fa vibrar i del que ens provoca una precarietat a les nostres vides que acabam acceptant i combatent sigui com sigui perquè cap de nosaltres voldria una vida sense teatre.


El manifest del Dia Mundial del Teatre hauria de ser una declaració de principis i no donar-nos ànims entre nosaltres quan els copets a l’esquena provenen d’una actriu potent, molt ben valorada dins la indústria, que ha guanyat premis i que amb les seves paraules el que em fa pensar és que ha elegit la paciència a l’activació. Gràcies Helen perquè si hagués estat 100% d’acord amb el manifest que haguessis pogut escriure, potser jo avui no m’hagués plantejat totes aquestes idees que amb una mica de paciència i una altra mica d’activació aconseguiré madurar i esper que materialitzar, algun dia.



132 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo
  • Facebook
  • Twitter
  • Instagram

©2020 per Las Primas de Bárbara