• miquelmasfiol

Animals morts que parlen d'avui

Excalibur i altres històries d'animals morts és l'aplaudida producció del col·lectiu Hermanas Picohueso, que s'ha pogut veure a espais tan emblemàtics com la Fira de Tàrrega, la Fira B! o el cicle DespertaLab de la Sala Àtrium de Barcelona. El rum-rum de l'originalitat, la frescor i l'atreviment d'aquest espectacle ha fet que omplís la sala gran del Teatre Principal de Palma el passat cap de setmana.


Teatre documental, teatre d'objectes, livecinema, improvisació... Hermanas Picohueso encerta a la diana amb aquesta obra profètica, estrenada un any abans de la pandèmia que estam vivint. El col·lectiu de creadors, amb un gran rètol a l'entrada, ja ens avisen de la seva condició adivinatòria, i no van errats, ja que Excalibur posa sobre la taula temes no menys actuals: el poder de les farmacèutiques, l'espoli -mai millor dit- de les grans elits i les misèries de la premsa groga.


Anem per parts. El punt de partida d'Excalibur... és la retransmissió en directe del programa l'Ornitorracó, un espai de premsa groga comandat per la clonada Ovella Dolly, interpretada per una excel·lent Lluki Portas, qui actua com a conductora i mestre de cerimònies de l'espectacle. ''Laika, Laika, Laika...'' Repeteix constantment l'ovella quan la gossa russa Laika, ara cega i decadent després del seu tràgic final, presenta una secció destinada a desestabilitzar el món de les farmacèutiques i la seva corrupció. Portas i Ingold, amb la seva solvent interpretació, ens condueixen pel programa a través d'un viatge que ens convida a les rialles amb l'humor més absurd -hilarant la conversa de Dolly amb una gallina esporlerenca- però també a la reflexió i a la crítica, amb un breu repàs d'alguns relats conspiranoics que a més d'un li hauran ressonat en l'actualitat.

La dramatúrgia, que en un primer moment es mostra humorística i hilarant, es desfà pel camí esbossant fils difícils d'enllaçar més endavant. Les capes de lectura de l'espectacle poden pecar d'un cert simplisme i, fins a cert punt, els caps dramàtics no resulten ben tramats durant el curs de la peça. Tanmateix, però, en cap moment aquest fet resta qualitat a l’espectacle. Si més no, el vehicle del programa ens serveix com a contenidor per donar pas a territoris més foscos que estan al servei de la ironia i la mala llet. Els personatges que interpreten Portas i Ingold, que en primera instància ens podrien resultar simpàtics, es modifiquen i entren a un territori fosc, tot demostrant com són d'efectius els titelles per contar històries macabres que, podrien resultar-nos de Sèrie B, però que ara mateix resulten d'una actualitat devastadora.

En aquest sentit, emprar el teatre d'objectes i el livecinema com a recurs obre un món infinit de possibilitats pel que respecte a la creació d'atmosferes, siguin humorístiques siguin ja siguin pertorbadores -els moments de quietud, que ens conviden al silenci i a llegir s'agraeixen per a respirar-ne el contingut-. L'artesania dels Picohueso en escena ofereix un segell propi a l'espectacle. Els qui en coneixem la trajectòria ens haurem fixat que el treball manual no només està sobre les taules: la tipografia, els dibuixos, la música... Tot ens és reconeixible. I és que el segell propi és allà, i és d'agrair, perquè, sense subratllar-se en excés, l'espectacle se serveix com un excel·lent còctel de fusió de totes les branques artístiques. Les Picohueso componen, dibuixen, escriuen, interpreten, creen... i creen bé. Unes autèntiques artesanes atrevides que fusionen, en una hora i mitja, totes les arts.

I és aquí on l'espectacle s'esdevé com a revelació. No només són uns visionaris pel que respecte al tema de la pandèmia o l'especulació de les farmacèutiques. No. El col·lectiu assumeix sobre l'escena que el teatre no els hi agrada -o almenys el més convencional- i proposen, a través de la peça, una nova forma d'entendre les arts en viu. Teatre als marges dels cànons més acomodats que demanda el seu espai i que estan a l'avantguarda de les noves teatralitats. Davall la catifa, no només fan aparèixer animals morts, sinó que també, implícitament, donen per mort un tipus de teatralitat per aprofundir en un teatre experimental i d'objectes amb vida pròpia. L'espectacle flirteja amb la hibridació de llenguatges com la performance, l'improshow o el dibuix animat, amb constants referències actuals que t'interpel·len com a espectador. Avantguarda.

És d'agrair el risc de l'equip d'Hermanas Picohueso en cercar aquestes noves escenes, i més en el nostre espai teatral on aquestes propostes tenen problemes per aixecar el vol. No debades, Excalibur és una prova més de la bona salut dels creadors de les arts escèniques de les nostres Illes, i, si la pandèmia que han previst no els atura, jo els hi puc pronosticar una llarga i profitosa gira per tot el territori -i tant de bo, més per a casa nostra-.

Promet seguir-ne el rastre.


74 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo
  • Facebook
  • Twitter
  • Instagram

©2020 per Las Primas de Bárbara